dimecres, 21 d’octubre del 2009

Homenatge a Pere Farrés

Com a complement d’una entrada anterior, publiquem noves fotografies del partit que Enher va organitzar en homenatge al que va ser el nostre capità i jugador-entrenador, des del primer al darrer partit d’aquest equip, Pere Farrés. Aquest merescut homenatge es va celebrar la diada de Sant Josep de l’any 1976, uns mesos després d’haver jugat el darrer partit oficial, en la pista del col·legi de monges de la carretera de Collblanc, on els darrers anys vam jugar com a local. Acabat el partit i en el bar de les mateixes instal·lacions, se’ns va convidar a un aperitiu, en el transcurs del qual, el Sr. Farrés va fer una glosa de la trajectòria esportiva d’en Pere i es va finalitzar aquest acte amb el lliurament per part d’en Toni Cisteró d’una placa commemorativa per tots els anys dedicats al bàsquet a Enher.

Equip Grog
Dalt (esq.a dreta)= Pere Farrés, Toni Roure i Manel Carreras.
Baix= Toni Cisteró, Quim Sañé, Xavier Nadal i Ferran Ferrer.

Quip Blau
Dalt (esq. a dreta)= ?, Pere Losa, Toni Aguirre i Manuel Sánchez
Baix= Fermin, Quico Pareja i Eduardo Gonzalez

Salt inicial del partit



Toni Cisteró lliura a Pere Farrés una placa commemorativa pels anys dedicats al bàsquet Enher

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Mas sobre el viaje a Holanda

Como veis, siguen saliendo algunas fotos y recuerdos, en este caso, sobre el viaje a Holanda del entonces G.E.Ribagorzana.

La primera etapa del viaje fué nada mas y nada menos que París. Tuvimos que cambiar de estación para coger el tren hacia Holanda, lo que nos permitió ver desde el autocar varias cosas de las mas importantes como Notre Dame, Campos Elíseos, etc.y a unos cuántos nos permitió subir a la Tour Eiffel. Una experiencia extraordinaria para nosotros en aquel tiempo. La foto está hecha en el segundo piso, pero la vista desde el tercero era fantástica.


En el reverso de la foto, recuerdos de Pedro y Toni, donde ya se adivina la facilidad de Toni para los idiomas, nada menos que holandés, aunque la traducción de mi nombre ....
Un recuerdo muy fugaz pero inolvidable de la ciudad de la luz.



La siguiente foto corresponde a la visita a los jardines del Madurodam en Scheveningen, al lado de La Haya (Den Haag para ellos) donde había, quiero recordar, una especie de Catalunya en miniatura pero del lugar, naturalmente.
Se puede ver a Toni intentando escaquearse de la foto sin conseguirlo y mas atrás al Sr.Recasens, nuestro ATS, a quién le hicimos pasar un mal rato ya que le dijimos que cuándo los Tercios de Flandes, el virrey de la zona, que naturalmente pasó a cuchillo a unos cuántos, se llamaba igual que él y que cuándo los holandeses vieran su nombre, pues ... , a ver que pasaba. Naturalmente no pasó nada, pero el pobre hombre estuvo un par de días bastante inquieto.

El primer partido de basquet fué contra el equipo de una sociedad naviera, no recuerdo el nombre, si recuerdo que nos dieron un repasito, y que era un club con unas instalaciones de alto copete.
En la presentación de los equipos nos dieron este escudo bordado, muy bonito.
Lo comentado de las instalaciones, sirve también para el segundo partido, contra el equipo de la Shell, (también perdimos, pero aquí si que hicimos un buen partido) un pabellón cubierto (ojo, año 1965), rodeado de campos de futbol y hockey hierba fantásticos. Vamos, casi igual que en España.

Por último, foto creo que en Rotterdam, haciéndo tiempo para cruzar el puerto, una barbaridad de puerto, y dirigirnos al partido contra la Shell los de basquet y los de futbol al suyo.
Aparte de Pedro y de mí, no recuerdo para nada los nombres de nuestros acompañantes.

Ahora si que puedo confirmar que no tengo mas fotografías del viaje.
Recuerdos sí, parece mentira, se van realimentando al ver las fotos y escribir sobre ellas.

divendres, 18 de setembre del 2009

De passeig per Vigo el 29/6/1971 (Fotos cedides per Pere Farrés)

Durant els dies que vam estar-nos a Vigo pel campionat d’Espanya del 1971 i en el temps lliure que ens deixava la competició, vam dedicar-nos a visitar la ciutat. Una d’aquestes visites culturals la vam fer a la Plaza da Pedra, que es el centre neuràlgic gallec del comerç d’ostres. I el testimoni son aquestes dues fotografies.
En aquesta, que sembla ens vam fer dalt d’una barca, surten, d’esquerra a dreta i baix a dalt: Manuel Sánchez, Pere Farrés, Quim Sañé, Toni Roure, una noia que jugava en un equip gallec i que es va afegir a la nostra colla, Ferran Ferrer, Toni Costas, Jesús Burillo, Eduard Cruells, Quico Pareja, Pere Losa i Xavier Nadal.
I en aquesta, d’esquerra a dreta, davant: Eduard Cruells (amb una caixa d’ostres sota el braç, que ens volíem cruspir immediatament però no va haver manera), Pere Losa, Pere Farrés i Toni Roure. Darrera, Salvador Martí (entre el Pere Losa i el Pere Farrés) i Xavier Nadal.

dijous, 17 de setembre del 2009

Equip 1971 (Foto cedida per Pere Farrés)

Fotografia feta el dia 6/6/1971. Per la data i el que es veu de la pista, diria que es tracta del partit de la final de Copa que vam guanyar a l’Aismalibar i que vam jugar a les instal·lacions que E.y D. tenia a Sant Andreu.

Dalt (esq.a dreta)= Manel Carreras, Pere Farrés, Toni Roure, Joan C. Farrés (President), Toni Costas, Manuel Sánchez i Eduard Cruells.
Baix (esq.a dreta)=Curro Díaz, Felipe Costa, Quico Pareja, Ferran Ferrer, Salvador Martí i Quim Sañé.

Equip 1970 (Foto cedida per Pere Farrés)

Aquesta fotografia va ser feta el dia 1/3/1970 al camp de l’Aismalibar. Com es pot veure, som 13 jugadors, però s’ha de tenir en compte que es jugaven dos partits. Primer el del campionat de segons equips i a continuació el de 1ª categoria.

Dalt (esq.a dreta)=Manel Carreras, Ferran Ferrer, Pere Losa, Pancho Guarner, Toni Roure, Pere Farrés i Toni Aguirre.
Baix (esq.a dreta)=Curro Díaz, Eduardo Jaurrieta, Quim Sañé, Felipe Costa, Xavier Nadal i Quico Pareja.

dijous, 3 de setembre del 2009

Els camps dels anys 60

En els anys 60, la qualitat de les instal·lacions esportives relacionades amb el bàsquet, és a dir les pistes, les cistelles i els vestidors, eren encara molt precàries. Els clubs, associacions esportives, etc., encara patien el marasme que va provocar aquella interminable postguerra i això es reflectia en les instal·lacions.

La majoria de camps ja estaven cimentats i això era d’agrair, perquè encara havíem jugat, que jo recordi, en dos camps que eren de terra, un dins del recinte de la Escola Industrial, a continuació del camp de futbol i una altre era el del Josepets, que estava per darrera de la plaça Lesseps. Aquests camps, com és de suposar, tenien molts inconvenients, els més grans dels quals era per una banda, el bot irregular de la pilota i per altra, l’alçada de les cistelles, no perquè aquestes s’haguessin instal·lat malament, sinó perquè amb el temps, s’havia fet un sot, el que provocava que els 3,05 inicials s’hagués convertit en 3,20 o més.

Del camp de la Escola Industrial recordo un dia en el que l’encarregat del manteniment dels camps de futbol i bàsquet, que llavors s’anomenava “el barraquer”, va arribar tard i vam veure com marcava les línies de la mateixa manera que les del camp de futbol, es a dir, amb una regadora en la que havia ficat aigua i calç. I a ull!, amb la qual cosa, tant les mides com la seva col·locació, eren molt “sui gèneris”.

De l’altre camp, el del Josepets, tinc dos records. Un d’ells és que vaig caure de cap a terra, algú em va fer el llit, i vaig picar amb el pòmul, el que em va provocar una lleugera commoció cerebral. Des d’aquell moment fins que vaig sortir del vestidor, després d’haver-me dutxat, per anar a una clínica amb el Sr. Farrés, no recordo absolutament res. I l’altre està relacionat amb l’àrbitre Torregrosa. A la mitja part d’un partit, un pivot del Josepets, un xicot fort, amb cara de pocs amics, va anar cap el Torregrosa, suposo per reclamar-li alguna cosa i l’home es va espantar tant que va sortir corrent terraplè amunt (que havia a un costat del camp), i des de d’alt li va cridar que fes el favor de no acostar-se. Es deuria pensar que anava a escalfar-li les orelles.

Els taulers eren de fusta, cada un dels quals donava un rebot diferent, amb anelles que feia molt de temps que havien abandonat la seva posició horitzontal i a una alçada que variava segons la pista. A molts llocs jugàvem amb pilotes que havien fet centenars de partits. Eren unes pilotes gastades que una vegada inflades donaven un diàmetre més gran del necessari i que nomenàvem “bombos”.

Respecte a la il·luminació (alguna vegada havíem jugat de nit), era més aviat escassa. Recordo el primer partit que vaig jugar a la pista de l’Hispano Olivetti, on ara hi ha el Continente de la plaça de les Glòries. Després de fer la roda d’escalfament amb la llum que feien dos focus amb bombetes de 100 que estaven penjats sobre la pista i quan anava a fer el salt inicial, li vaig preguntar al Pere: que no donen la llum? Com es lògic, es va petar de riure.

Pel que fa als vestidors, l’amic Curro els ha descrit magistralment en l’entrada “Aquellos domingos...”. Només afegir que per dutxar-se, a l’hivern l’aigua calenta era substituïda per uns cants (més aviat crits) a ple pulmó.

A poc a poc, això va anar millorant i al final, a meitat dels 70, vam arribar a jugar, fins i tot, en pavellons o pistes cobertes.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Regreso de Holanda


Como veis, poco a poco van saliendo temas de recuerdos.

He encontrado el billete de avión del regreso de Holanda. ¿Qué tiene de particular? Muy sencillo, para muchos de nosotros era nuestro estreno.

Pero que os parece estrenarse con una compañía que se llamaba TASSA (Transportes Aéreos del Sahara S.A.),¡casi nada!, pero es que el avión era un cuatrimotor Superconstellation, para morirse del susto cuándo lo vimos.

Pere, Toni, os acordais de Jesús Bartolomé que se negaba a subir, quería el dinero del viaje y él se iba en tren. (Laboralmente he coincidido con él y nos hemos reído mucho al recordarlo).
Total un viaje inolvidable de unas tres horas desde Amsterdam a Barcelona, incluídas partidas de cartas, cachondeo con las azafatas, etc. y un bautizo de vuelo también inolvidable para algunos, entre ellos yo mismo.

Era el 25.6.1965 a las 13h15m.

dilluns, 6 de juliol del 2009

Aquellos domingos ...

Bien temprano. Antes de las nueve ya nos reuníamos en el vestíbulo de aquel antiguo espacio para carruajes, en el edificio de la Enher. Sí, el edificio Fuster, símbolo de aquella Barcelona modernista de amplias miradas artísticas. El frío que pasaba como afilado cuchillo cuando abrían la puerta que daba al Passeig de Gràcia o al angosto carrer de Gràcia, nos obligaba a arrinconarnos buscando el calorcito de las paredes mientras el Sr. Pareja (padre de Quico) se movía con la chaqueta abierta sin necesitar abrigarse mientras nos espetaba ¡Vaya juventud! Allí, ya estaba Burillo y enseguida el Sr. Farrés nos saludaba y enfatizaba sobre el partido que aquella mañana tendríamos que disputar en la pista del Myrurgia y como era de suponer... ¡ganar!

¡Cómo nos sentíamos! Protagonistas ilusionados de aquella liga que inevitablemente nos llevaría a enfrentarnos con nuestro rival “preferente”, el Aismalibar de Moncada

Colaborando en el trasiego del utillaje íbamos ocupando nuestros asientos en aquel autobús que nos servía de antesala al desafío deportivo. Hilvanando conversaciones que ineludiblemente derivaban a los temas tradicionales del Barça, el trabajo, los estudios o la familia, por ese orden descontábamos el tiempo del desplazamiento. Aquel ambiente distendido nos evadía y acompañaba hasta que desembarcábamos y enfilábamos el camino de los vestuarios. Los espartanos locales que identificaban el lugar de nuestras mudanzas podrían calificarse, ahora y desde la distancia del tiempo transcurrido, como celdas intemporales, inhóspitas pero inevitables. Desnudos y sin ventanas, aquellos espacios se significaban por su glacial atmósfera de la que buscábamos abandonar lo antes posible.

¡Adaptarse o fracasar en el intento! No se disponía de calefacciones ni de agua caliente. ¡Qué remedio! Friegas con linimento, saltos y enérgicos movimientos aliviaban los inevitables tiritones.

Y ya estábamos haciendo la rueda mientras mirábamos de refilón a los que se movían en la otra canasta reconociendo sus destrezas o anotando sus carencias. Los tableros de aquellos años 70, en muchos casos todavía eran de madera con un rebote no siempre previsible.

Sonaba el silbato, del inconfundible Torregrosa que entonces era el único árbitro y no la terna de la actualidad y el balón al aire señalaba el inicio del partido. Defensas sofocantes, pases bien ejecutados y tiros claros constituía el principio de nuestro esquema de juego. Y cuando la situación se ponía cuesta arriba pues ... a pedir tiempo que perder no entraba en nuestros planes. Y se anunciaban cambios de jugadores y de táctica y vuelta a la pista. Con la lección asimilada el marcador se daba la vuelta y como el segundo tiempo se aproximaba a su desenlace, los siete puntos que habíamos conseguido de diferencia lo administramos hasta el pitido final resultando una victoria más,esta vez con dificultades no previstas. Los amarillos se encaramaban a la cabeza de la clasificación de la Liga de Educación y Descanso.

Aquellos partidos confirmaban, domingo a domingo, al equipo de la Enher como uno de los favoritos a conquistar el campeonato. Y ese pronóstico se repetía temporada tras temporada.

Aligeradas las tensiones deportivas, duchados y aseados indefectiblemente buscábamos un refrigerio en el bar más próximo como epílogo de aquella mañana de domingo que se repetía cada semana. Veremos quién nos tocaría en el próximo enfrentamiento..

¡Ah y a ganar! Eso dalo por asegurado



Así he reconstruido esos recuerdos deslabazados e imprecisos que llenaban nuestros tiempos libres y gustos deportivos.

Curro Díaz

Escudo de la expedición a Holanda


El amigo Emiliano Folch nos envía esta imagen con la siguiente nota:
He encontrado en el fondo de la típica caja de zapatos, el escudo de la expedición europea (Holanda) de los equipos de futbol y baloncesto del Grupo de Empresa Ribagorzana.

La trobada en els mitjans informatius


Aquesta va ser la portada de La Vanguardia al dia següent de la trobada.

divendres, 3 de juliol del 2009

Medalla campions Orense 1973

Aquesta es la medalla que ens van donar per haver guanyat el campionat d'Espanya a Orense (tenia que ser d'or, però es veu que se'ls va acabar el pressupost). A més del seu valor sentimental, te un altra més pragmàtic. I es que serveix perquè quan els nostres fills comencen a "fardar" del que aconsegueixen o han aconseguit, se'ls pot dir: "Ep!, un respecte, que jo he estat campìó d'Espanya" i mentre fan "conyeta", es treuen les reliquies que ho demostren.

dijous, 2 de juliol del 2009

Sortida cap a Holanda

Bustamante (al centre de la fotografia), cap provincial de l'Obra Sindical d'E.y D., Rafel Prats (empleat d'Enher i entrenador de l'equip de futbol) i Joan C. Farrés, mostrant la jaqueta del xandall (que per la talla diria que es la mateixa jaqueta que va portar el Jesús Burillo al sopar de la trobada), que van lluir els jugadors de bàsquet i futbol en el famós viatge a Holanda, del que tant van sentir parlar les generacions posteriors de jugadors. De fet, molts de nosaltres vam fitxar amb l'esperança de que es repetiria, però no va haver sort.


El grup, moments abans de sortir el 14/6/1965, des de l'estació de França amb destí Paris, on es va agafar un altre tren fins a La Haya.

dimarts, 30 de juny del 2009

Mas fotos retro

Hola amigos, poco a poco van saliendo fotos y recuerdos de mis tiempos. En ésta primera foto vemos al futbolista del Barça Quimet Rifé, entregando trofeos a uno de los componentes del equipo (Emiliano Folch). Como veis en la siguiente foto cayeron unos cuántos, que enseñamos muy orgullosos, y si no, fijaos en el amigo Lluis Pascual (arriba/abajo y izq./dcha=Sr.Farrés, Paco Clos, Emiliano Folch, Lluis Pascual y Pedro Farrés).

No recuerdo la fecha pero tuvo que ser en el 1965 o 1966. Yo no me acuerdo y en las fotos tampoco tengo ninguna referencia.

Amigos es mi primera intervención en un blog. Perdonad si algo no sale correcto. Un abrazo.
Emiliano
P.D.- El amigo Carlos Farrés nos precisa no solo la fecha exacta, 15/5/1967, sino que el acto tuvo lugar en la Terraza Ricard de la calle Hospital.

dilluns, 29 de juny del 2009

Partit 1980 Jubilació Sr. Farrés

En el mes setembre de l’any 1980, el Sr. Farrés va arribar a la edat de 65 anys, havia nascut el 1915, i com acostuma a passar en la majoria de casos, es va jubilar. Per celebrar aquest esdeveniment, al que la majoria de nosaltres ara en aquest any 2009 hem arribat o estem a punt de fer-ho, es va organitzar un partit de bàsquet en la mateixa pista del col·legi de monges de la carretera de Collblanc, entre antics components de diferents èpoques d’aquest equip. I aquestes fotografies son el document gràfic del succés.
Dalt (d'esq.a drta)=Manuel Galán (Delegat), Xavier Nadal, Felipe Costa, Pere Farrés, Quim Sañé, Joan Cesar Farrés (President), Manuel Sánchez, Toni Cisteró i Emiliano Folch.
Baix (d'esq.a drta)=^Pere Losa, Manel Carreras, Quico Pareja, Ferran Ferrer, Eduardo Gonzalez, Salvador Martí i Barangó (Delegat).




diumenge, 28 de juny del 2009

Partit de comiat 19/3/1976 (Fotos cedides per Pere Farrés)




Com a comiat del bàsquet a la Enher, vam jugar un partit entre nosaltres el 19 de març del 1976, diada de Sant Josep, en la pista del col·legi de monges, en la que vam jugar com a locals els darrers anys.

Després del partit i en el bar de les mateixes instal·lacions, vam prendre un aperitiu i el Sr. Farrés va fer una dissertació molt emotiva del que havia estat el bàsquet a la Enher i va donar les dades estadístiques del que va ser el nostre capità i jugador des de l’inici, Pere Farrés. Seguidament es van donar uns trofeus i en aquesta fotografia es veu el moment en el que lliura el d’en Toni Roure. D’esq. a dreta: Isabel (dona del Toni Cisteró), Toni Cisteró, Sr. Farrés, Toni Roure, Pere Farrés, Montse (dona d’en Pere) i els sogres d’en Pere.

divendres, 26 de juny del 2009

Equips 1974 i 1975 (Fotos cedides per Pere Farrés i Ferran Ferrer)

A partir de la temporada 1973-74, molts de nosaltres vam començar a pensar ja en la retirada i fins que l’equip es va dissoldre al finalitzar la temporada 1974-75, va patir un lent però imparable declivi. Malgrat això, encara vam estar entre els primer en les competicions, però no era el que aquest equip estava acostumat.
Partit jugat el 1974 a la pista de l'Aismalibar.
Dalt (d'esq.a drta)= Pere Farrés,Manuel Sánchez, Diego Valverde, Toni Roure, Toni Cisteró i J.C.Farrés (President)
Baix (d'esq.a drta)=Barangó (Delegat), Xavier Nadal, Eduardo Gonzalez, Fermin i Ferran Ferrer.



Partit jugat el 1975 a la pista del col·legi de monges en la carretera de Collblanc, que Enher tenia llogada com pista pròpia.
Dalt (d'esq.a drta)= Carles Farrés, Pere Farrés, J.C.Farrés (President), Toni Roure, Manel Carreras, Ferran Ferrer, Jesús Burillo (Delegat) i Toni Cisteró
Baix (d'esq.a drta)=Barangó (Delegat), Quim Sañé, Xavier Nadal, Manuel Galan (Delegat) i ???.

CAMPIONS D'ESPANYA - Orense 1973

Presentació dels equips participants en el campionat d'Espanya.

Dalt (d'esq.a drta)=Pere Losa, Gestoso, Pere Farrés, Toni Roure, Manel Carreras, Eduardo Gonzalez i Xavier Nadal.
Baix (d'esq.a drta)=Quico Pareja, Miol, Manuel Sánchez, Curro Díaz, Ortega i Barangó (Delegat)

Els jugadors en una foto informal en el gimnàs del pavelló.

Aquesta foto i la següent, que va fer el malaurat Barangó, el nostre Delegat, van sortir molt mogudes, però creiem que val la pena posar-les pel seu valor emotiu. En aquesta el nostre capità Pere Farrés recollint la copa de campions.


L'equip amb el nostre President J.C. Farrés, amb les copes i les medalles aconseguides.

Notícia a La Vanguardia amb els resultats de tots els partits jugats.

Crónica de la final al diari La Región d'Orense, que vam jugat contra l'equip local Citroen-Vigo.

Ressenya a la revista RB (Revista barcelonista).

Fases de classificació pel campionat d'Espanya - Castelló 1973

Crònica de la final jugada contra un equip local al que vam guanyar, aconseguint, per tant, la classificació pel campionat d’Espanya. En la reproducció de la crònica del diari Mediterráneo hi ha dos curiositats. La primera es la capçalera del diari “al servicio del movimiento”, que recorda temps passats. I la segona es la redacció de la crònica, més futbolera que de bàsquet. I a sobre a un dels nostres pivots l’anomena pibot !
Ressenya de El Mundo Deportivo amb els resultats dels dos partit jugats a Castelló el 19 i 20 de maig de 1973.

Fotografia amb el trofeu aconseguit. Dalt d'esq.a dreta= J.C.Farrés (President), Toni Costas, la seva companya Marlisse, Toni Roure, Manuel Sánchez, Miol, Quico Pareja, Pere Farrés, Toni Aguirre, Manel Carreras, Curro Díaz, Jesús Burillo (Delegat) i Julián Pareja (empleat de la Enher i pare del Quico).
Baix d'esq.a dreta= Recasens (ATS de la Enher) i Eduardo Gonzalez.

Partit 1968 (Foto cedida per Pere Farrés)

Pere Farrés llença a cistella en un partit jugat el 17/3/1968.

dijous, 25 de juny del 2009

Campions de Lliga i Copa 1972

Dalt (dèsq.a drta)=Alfonso Costa, Toni Roure, Manel Carreras, Eduardo Gonzalez, Pere Farrés i J.C.Farrés (President).
Baix (d'esq.a drta)=Quim Sañé, Quico Pareja, Xavier Nadal, Ferran Ferrer i Paco "Curro" Díaz.

Crònica de la final de Copa que vam guanyar al Extebank, en un partit que es va jugar en el pavelló del Picadero, avui Blaugrana 2.

Campionat d'Espanya 1971 - 3er classificat

D‘aquest campionat jugat a Vigo no tenim cap fotografia. Recordo que vam jugar el primer partit en un camp a l’aire lliure que hi havia en les instal·lacions poliesportives (camp de futbol, pista d’atletisme, pavelló cobert, etc.), de Balaídos a Vigo, contra l’equip local que després va ser el campió. La resta de partits els vam guanyar i, per tant, vam aconseguir el tercer lloc.

Campions de Copa 1971

Aquesta es la crònica de la final de Copa guanyada al nostre etern rival, l'Aismalibar, en un partit que es va disputar en les instalacions d'E. y D. de La Sagrera.

Campions de Lliga 1ª categoria 1971

Entrevista al capità de l’equip, Pere Farrés, publicada a El Mundo Deportivo, amb motiu de la consecució del títol de lliga de 1ª categoria de la temporada 1970-1971, que vam aconseguir per primera vegada. Va ser una temporada rodona, doncs vam guanyar els 30 partits jugats, en els que estan inclosos, lògicament, els dos jugats contra l’Aismalibar, el nostre més ferm rival de sempre.

Resultats de lliga d'aquesta temporada 1970-1971, fincs a la jornada 25.

dimarts, 23 de juny del 2009

Recepció a Enher el 1968

Dalt (esq.a drta)=Pedro Gimeno, Manel Carreras, Toni Roure, Jesús Burillo, Salvador Martí, Felipe Costa, Joaquin Palacios, ???, Jaume Piqué (departament d'Atencions Socials).
Baix (esq.a drta)=Enric Boquet, Pere Farrés, Toni Cisteró, Rodolfo Martí, Paco "Curro" Díaz, Quim Sañé, Quico Pareja i Carles Fontanls (departament d'Atencions Socials).

divendres, 19 de juny del 2009

Campionat d'Espanya 1970 - Final

Aquest es l'equip que va disputar la final.
Dalt (d'esq.a drta)=Manuel Sánchez, Manel Carreras, Donada, Eduard Cruells, Toni Roure, Pere Losa i Pere Farrés.
Baix (d'esq.a drta)=Curro Díaz, Quim Sañé, Quico Pareja, Felipe Costa i Eduardo Gonzalez.

Descans del partit. Drets: El Sr. Recasens (ATS de la Enher) i Manuel Galán (Delegat). Asseguts: Donada, Toni Roure, Pere Farrés i Curro Díaz.

La final que vam jugar contra el Banesto de Madrid, la vam perdre i amb un resultat força contundent, 84-52, però es que, amics, aquest equip que es va classificar pels péls (3 equips empatats a 4 puns), per jugar la final va portar dos jugadors de Primera Divisió (el que avui es l'ACB).