En els anys 60, la qualitat de les instal·lacions esportives relacionades amb el bàsquet, és a dir les pistes, les cistelles i els vestidors, eren encara molt precàries. Els clubs, associacions esportives, etc., encara patien el marasme que va provocar aquella interminable postguerra i això es reflectia en les instal·lacions.
La majoria de camps ja estaven cimentats i això era d’agrair, perquè encara havíem jugat, que jo recordi, en dos camps que eren de terra, un dins del recinte de la Escola Industrial, a continuació del camp de futbol i una altre era el del Josepets, que estava per darrera de la plaça Lesseps. Aquests camps, com és de suposar, tenien molts inconvenients, els més grans dels quals era per una banda, el bot irregular de la pilota i per altra, l’alçada de les cistelles, no perquè aquestes s’haguessin instal·lat malament, sinó perquè amb el temps, s’havia fet un sot, el que provocava que els 3,05 inicials s’hagués convertit en 3,20 o més.
Del camp de la Escola Industrial recordo un dia en el que l’encarregat del manteniment dels camps de futbol i bàsquet, que llavors s’anomenava “el barraquer”, va arribar tard i vam veure com marcava les línies de la mateixa manera que les del camp de futbol, es a dir, amb una regadora en la que havia ficat aigua i calç. I a ull!, amb la qual cosa, tant les mides com la seva col·locació, eren molt “sui gèneris”.
De l’altre camp, el del Josepets, tinc dos records. Un d’ells és que vaig caure de cap a terra, algú em va fer el llit, i vaig picar amb el pòmul, el que em va provocar una lleugera commoció cerebral. Des d’aquell moment fins que vaig sortir del vestidor, després d’haver-me dutxat, per anar a una clínica amb el Sr. Farrés, no recordo absolutament res. I l’altre està relacionat amb l’àrbitre Torregrosa. A la mitja part d’un partit, un pivot del Josepets, un xicot fort, amb cara de pocs amics, va anar cap el Torregrosa, suposo per reclamar-li alguna cosa i l’home es va espantar tant que va sortir corrent terraplè amunt (que havia a un costat del camp), i des de d’alt li va cridar que fes el favor de no acostar-se. Es deuria pensar que anava a escalfar-li les orelles.
Els taulers eren de fusta, cada un dels quals donava un rebot diferent, amb anelles que feia molt de temps que havien abandonat la seva posició horitzontal i a una alçada que variava segons la pista. A molts llocs jugàvem amb pilotes que havien fet centenars de partits. Eren unes pilotes gastades que una vegada inflades donaven un diàmetre més gran del necessari i que nomenàvem “bombos”.
Respecte a la il·luminació (alguna vegada havíem jugat de nit), era més aviat escassa. Recordo el primer partit que vaig jugar a la pista de l’Hispano Olivetti, on ara hi ha el Continente de la plaça de les Glòries. Després de fer la roda d’escalfament amb la llum que feien dos focus amb bombetes de 100 que estaven penjats sobre la pista i quan anava a fer el salt inicial, li vaig preguntar al Pere: que no donen la llum? Com es lògic, es va petar de riure.
Pel que fa als vestidors, l’amic Curro els ha descrit magistralment en l’entrada “Aquellos domingos...”. Només afegir que per dutxar-se, a l’hivern l’aigua calenta era substituïda per uns cants (més aviat crits) a ple pulmó.
A poc a poc, això va anar millorant i al final, a meitat dels 70, vam arribar a jugar, fins i tot, en pavellons o pistes cobertes.
En aquesta, que sembla ens vam fer dalt d’una barca, surten, d’esquerra a dreta i baix a dalt: Manuel Sánchez, Pere Farrés, Quim Sañé, Toni Roure, una noia que jugava en un equip gallec i que es va afegir a la nostra colla, Ferran Ferrer, Toni Costas, Jesús Burillo, Eduard Cruells, Quico Pareja, Pere Losa i Xavier Nadal.
I en aquesta, d’esquerra a dreta, davant: Eduard Cruells (amb una caixa d’ostres sota el braç, que ens volíem cruspir immediatament però no va haver manera), Pere Losa, Pere Farrés i Toni Roure. Darrera, Salvador Martí (entre el Pere Losa i el Pere Farrés) i Xavier Nadal. 
